L'Èxode 35 marca l'inici dels preparatius per a la construcció del Tabernacle. El capítol destaca dos temes principals: la importància de respectar el repòs del dissabte (el sàbat) i la generositat voluntària del poble jueu per oferir materials i mà d'obra.

A Èxode 36 s'explica com els artesans Beçalel i Oholiab, amb altres treballadors experts, comencen la construcció del Tabernacle seguint les instruccions de Déu.

El poble d’Israel ofereix tants materials que Moisès ha d’ordenar que deixin de portar-ne més perquè ja n’hi ha suficients.

Els artesans fabriquen les cortines, les cobertes i l’estructura principal del Tabernacle amb gran precisió i habilitat.

Aquest capítol destaca la generositat del poble i la importància d’obeir fidelment les indicacions divines.

Al capítol 37 de l’Èxode, Beçalel construeix l’Arca de l’Aliança segons les instruccions rebudes, amb fusta d’acàcia i revestiment d’or.

També fabrica el propiciatori amb els dos querubins d’or que cobreixen l’Arca amb les seves ales.

Finalment, fa la taula dels pans de la presència i el canelobre d’or, juntament amb els seus accessoris sagrats.

Al capítol 38 de l’Èxode, es construeixen l’altar dels holocaustos i la conca de bronze per als ritus de purificació.

També es fabrica el pati del Tabernacle, amb les seves cortines, columnes i entrades, seguint les instruccions divines.

El capítol acaba amb un recompte detallat de l’or, la plata i el bronze utilitzats en la construcció del santuari.

Al capítol 39 de l’Èxode, els artesans confeccionen les vestidures sagrades d’Aaron, incloent-hi l’efod, el pectoral i altres peces sacerdotals.

També completen tots els elements del Tabernacle tal com el Senyor havia ordenat a Moisès.

Quan l’obra és acabada, la presenten a Moisès, que la inspecciona, la troba conforme als manaments divins i beneeix el poble.

Al capítol 40 de l’Èxode, Moisès aixeca i consagra el Tabernacle, col·locant-hi tots els objectes sagrats segons les instruccions del Senyor.

També ungeix el santuari i consagra Aaron i els seus fills perquè exerceixin el sacerdoci.

Finalment, la glòria del Senyor omple el Tabernacle en forma de núvol, que guiarà els israelites durant les seves etapes pel desert.

Segona carta de Joan és una de les més breus del Nou Testament. La carta està dirigida a una “senyora elegida” i als seus fills, un títol que ha generat diverses interpretacions: pot referir-se a una dona concreta i la seva família, o bé ser una metàfora per a una comunitat cristiana local, amb la “senyora” simbolitzant la iglesia i els “fills” els seus membres.

Aquesta carta ofereix un testimoniatge viu de les relacions personals, l'autoritat apostòlica i la fraternitat cristiana a l'església primitiva, destacant que la fe veritable es manifesta en obres d'amor i servei, especialment envers els qui treballen per l'evangeli.

El Salm 20 és un bell càntic comunitari de pregària i benedicció. És un salm litúrgic que el poble i els sacerdots cantaven al temple per demanar la protecció de Déu per al rei Just abans que aquest marxés cap a una batalla militar.

Encara que el nom "Judes" es pot confondre amb Judes Iscariot, aquest Judes no és el traïdor, sinó un germà de Jesús; tot i que tradicionalment s'atribueix a l'apòstol Judes Tadeu, germà de Jaume

La carta va ser escrita per alertar la comunitat cristiana sobre falsos mestres que s'infiltraven entre ells, promovent doctrines errònies i una vida de disbauxa, negant Jesucrist com a Senyor (Judes 4). L'autor adverteix que aquests individus, que actuen amb orgull i sensualitat, ja estan condemnats i s'assemblen a personatges bíblics com Caín, Balaam i Corè, que van ser castigats per la seva rebel·lió. La carta conclou amb una crida a lluitar per la fe, a romandre en l'amor de Déu, a pregar en l'Esperit Sant i a tenir compassió dels qui dubten, salvant-los del foc i odiant fins i tot allò que està tacat pel pecat.

Els salms són un recull de 150 cants i pregàries que trobem a la Bíblia. Parlen de tot el que viu una persona: moments d’alegria i de gratitud, però també de tristesa, por o ràbia. Són paraules que ajuden a posar davant de Déu el que sentim i a descobrir que Ell ens escolta sempre. Per això, encara avui, moltes persones els fan servir per pregar o per trobar consol i força en el dia a dia.

El Salm 2 presenta una poderosa representació de la sobirania de Déu sobre els poders terrenals i el seu pla diví a través de l'Ungit, el Messies. 

El salm s'obre amb una pregunta retòrica sobre per què les nacions s'enfaden i els pobles conspiran en va, mentre els reis de la terra i els governants es reuneixen contra el Senyor i el seu Ungit, declarant la seva intenció d'alliberar-se de l'autoritat divina. 

En resposta, Déu, assegut al cel, es riu de la seva inútil rebel·lió i se'n burla, afirmant la seva autoritat suprema. 

Ell declara que ha instal·lat el seu rei a Sió, la seva muntanya santa, afirmant l'establiment del seu governant escollit.

El Psalm 3 és una pregària de confiança en Déu davant dels enemics i les dificultats.

El salmista demana protecció i ajuda, convençut que Déu l'escolta i el sosté.

Acaba expressant la seguretat que la salvació i la benedicció provenen de Déu.

En el psalm 4, David demana ajuda a Déu enmig de les dificultats i expressa la seva confiança que només Déu li pot donar pau i seguretat.

En el psalm 5, David prega a Déu perquè escolti les seves súpliques, el guiï pel bon camí i protegeixi els qui viuen amb rectitud.

En el psalm 6, David implora la misericòrdia de Déu durant un temps de sofriment i mostra confiança que la seva pregària ha estat escoltada.

En el psalm 7, David demana a Déu que el jutgi amb justícia davant dels seus enemics i afirma que Déu defensa els innocents.

n el psalm 8, David contempla la grandesa de Déu reflectida en la creació i s'admira que, malgrat la immensitat de l'univers, Déu tingui cura de l'ésser humà. Destaca que Déu ha concedit a les persones una dignitat especial, fent-les administradores de la seva creació (cf. Gènesi 1:26-28). Aquest salm també és citat al Nou Testament per mostrar el compliment d'aquesta dignitat i autoritat en Jesucrist (Hebreus 2:6-9) i quan els infants aclamen Jesús al temple (Mateu 21:16), destacant que tota la glòria i la majestat pertanyen al Senyor.

El Salm 9 és un cant que lloa la justícia divina i ofereix consol als oprimits, destacant la protecció de Déu en temps de dificultat. 

El Salm 10 és una súplica on es demana a Déu que intervingui davant l'arrogància dels malvats i protegeixi els necessitats. Aquest capítol descriu el comportament impiu i expressa la confiança que el Senyor escoltarà la crida dels humils.